La negació en el procés oncològic

La negació és un estat psicològic habitual. Neguem cada dia quan mengem tot i saber que hi ha fam al món, quan tenint problemes o situacions negatives en la nostra vida vam sortir al carrer i fem una vida normal. El Psicoanàlisi parla de negació com un mecanisme de defensa consistent en “no valorar o anul·lar pensaments, sentiments o fantasies que poden generar patiment mental”. Els corrents teòriques més cognitiu-conductuals la defineixen com una “estratègia d’afrontament consistent en omissió de fets que podrien ser dolorosos si s’acceptaran en la consciència”, així que més o menys estem parlant del mateix. Sembla que l’ésser humà necessita negar per subsistir, per sobreviure, almenys psicològicament, als fets estressants (1,2).

En la malaltia la negació és freqüent, de vegades com una primera reacció al diagnòstic. Elizabeth Kübler-Ross, pionera a definir el curs psicològic paral·lel al curs físic del malalt terminal. Però trobem la negació en moltes fases de la malaltia, fins i tot prèvies on pot portar a descuidar senyals o avisos corporals no activant conductes com visites al metge per por. Algunes persones aparten mentalment l’atenció als dolors, molèsties o canvis en funcions vitals o donant-se alternatives com “no passa res”, “ja em passarà” o basant-se en experiències prèvies (“ja vaig tenir dolor l’any passat i no era res” o “la meva germana va tenir això mateix i al final no va ser més que un virus” ….). En malalties com el càncer es dóna aquesta paradoxa, tot i que el temps que passa en aquesta situació resta possibilitats de tractament pel creixement incontrolat del tumor, i per tant de curació (3).

Ja en el diagnòstic no és infreqüent trobar malalts que queden bloquejats per la informació i passen a una negació basada en la incredulitat (“no pot ser”, “no m’està passant a mi” o “s’hauran equivocat, jo em trobo bé” ). Aquest últim exemple pot ser perquè a vegades la malaltia es detecta en estadis molt precoços gràcies als avenços actuals, però llavors la persona no ha tingut pistes de malaltia i es manté en l’estratègia negadora, no té evidència que sigui la que li han comunicat i sovint costa més que el pacient ho interioritzi (3,4).

TIPUS DE NEGACIÓ

La negació pot prendre diverses formes (5,6):

TOTAL: És poc habitual avui en dia, ja que hi ha molta informació mediàtica sobre la malaltia oncològica. No obstant això, trobem pacients que no inicien converses sobre el que els passa ni pregunten ni expressen cap curiositat per aspectes relacionats. Aquesta reacció extrema podria suposar un problema si condueix a rebutjar tractament. Abans era més típic: pacients que rebien informació respecte per exemple, càncer de mama com embalum benigne o de greix, o de còlon que assumien que tenien úlcera d’estómac. Si aquestes alternatives usades amb la intenció de suavitzar el problema, portaven al rebuig d’sotmetre a una intervenció quirúrgica, calia canviar la informació per una més veraç per assegurar un compliment del tractament.

PARCIAL: És bastant més freqüent. Es dóna en pacients que admeten el diagnòstic però no la seva totalitat. Poden assumir un diagnòstic inicial però neguen la possibilitat de no curar-se, o acceptar un primer càncer però no la seva reaparició. El que estan negant és la gravetat quan existeix. El quid de la qüestió és, doncs, el pronòstic.

NEGACIÓ INTELECTUALIZADA: És un model creixent. La tendència actual és donar molta informació, incloent tecnicismes de significat confús que fan sentir-se tranquil al professional que l’ha emès, però que no queda clar que tinguin un ressò emocional coherent amb el seu significat en el receptor. Trobem, per exemple, dones amb càncer de mama que responen de forma automàtica i apresa expressions com “carcinoma ductal infiltrant” quan se’ls pregunta si tenen informació. La forma de respondre amb una expressió apresa de memòria ens mostra que no han interioritzat el significat d’aquelles paraules. La informació hauria de donar-se de forma gradual, adaptada a les capacitats de cada pacient, no només referint-nos a aspectes intel·lectuals, sinó també al perfil psicològic. El processament de la informació davant de situacions massa ansiògenes s’alenteix i és probable que un excés i més si es formula massa tècnicament no pugui ser realment absorbida i integrada per la persona que necessita assumir al seu ritme.

NEGACIÓ DE PATIMENT EMOCIONAL: Fins ara ens hem estat referint a la informació de caràcter mèdic, però hi ha una forma de negació més complexa: la negació de sofriment psicològic davant el càncer. Avui en dia ens veiem sotmesos al que els psicòlegs anomenem la Tirania del pensament positiu. És recomanable el llibre de Bàrbara Einreinreich titulat “Somriu o mor”, diari personal de la periodista que en patir càncer de mama es va adonar que no hi havia espai per a les emocions negatives, d’altra banda lògiques en un diagnòstic que d’alguna manera significa una amenaça per a la integritat física i psicològica i, en extrem, de mort (7,8). Un dels objectius de recuperació psicològica del pacient oncològic és ajudar-lo a trobar la seva estratègia per fer front a la malaltia i les seves conseqüències, intentar que no quedi submergit en la negativitat ia la parada de la seva vida que tot ha significat. Però això no vol dir que no hi hagi d’haver un procés adaptatiu que significa acceptar i incloure les emocions negatives que comporta. Alguns pacients neguen la por, l’ansietat i la incertesa. Verbalitzen en veu alta que no ho passen malament o que l’han pres bé. És cert que hi ha pacients sense nivells d’ansietat o depressió valorables però ara ens referim a persones que tenen un posat apresa i artificial farcida d’expressions positives, que sovint no es correspon a la realitat emocional que estan vivint. Encara que no és una actitud de risc per a la vida, si que ho és per les conseqüències posteriors de la supressió forçada del sofriment psicològic. Hi ha una mena de “boomerang” per no deixar fluir les emocions negatives, la Psicologia demostra fa temps que acceptar-rebaixa el malestar que generen. La persona que nega malestar emocional o psicològic descuida la recerca d’ajuda o suport especialitzat. De vegades se sent pressionada per l’entorn que de forma més o menys explícita li demana aquesta positivitat o en altres ocasions per no preocupar els altres el malalt amaga plors o pors. Cal donar-se permís per estar tristos, enfadats o espantats (8).

EVITACIÓ POSITIVA: Quan una persona respon amb negació i això no la porta a rebutjar els procediments mèdics, pot sobreviure psicològicament la malaltia sense perjudici, és l’evitació positiva. Un cop finalitzat el tractament, prefereix tornar a la vida quotidiana sense que el càncer sigui una cosa present o impliqui res en especial. Cal no confondre amb persones que no accepten el que els ha passat, sinó aquelles que volen viure una vida que els sembla normal i corrent. Això porta a confusió, ja que en una època on malalts i malalties surten a la televisió, a Internet i tenen una veu pública, sembla que la persona que no segueix aquest patró és algú que amaga o no accepta la seva experiència. No sempre és així, en tot cas s’hauria de valorar psicològicament aquesta actitud. Mentre mantinguin un seguiment amb la seva rutina mèdica, ningú pot decidir que és millor que parlin o s’exposin públicament. La tendència actual a fer pública la intimitat fa etiquetar aquell que no ho fa de rar, o fins i tot com algú que té un problema personal, un complex o que no accepta el que li passa. (8,9).

NEGACIÓ I ANSIETAT, NEGACIÓ I DEPRESSIÓ: Algunes alteracions de l’estat d’ànim pròpies de les reaccions davant un diagnòstic de malignitat poden provocar conductes i actituds similars a la negació i fins i tot barrejar-se. Ens referim a aquelles conseqüències més freqüents davant el patiment d’una malaltia oncològica que són ansietat i depressió.

En alguns estudis hem demostrat com la depressió o actitud resignada poden dur a no activar conductes saludables, no complir amb les visites de control, no tenir interès a introduir una dieta sana o exercici o no fer cas de molèsties o símptomes per pensar que igualment no hi ha res a fer. Per aquest motiu alguns estudis mostren que les actituds més negatives poden portar a una menor supervivència per un retard en acudir al metge davant de determinats símptomes. Estem parlant d’una influència indirecta de la tendència depressiva (9).

L’ansietat és una resposta natural davant de situacions d’amenaça o por que pot comportar dos conductes oposades, l’enfrontament al “perill” i per tant la recerca de solucions, o la fugida. Per tant, un nivell d’ansietat moderat pot ser positiu en molts aspectes, però un nivell massa elevat pot fer l’efecte contrari i bloquejar a la persona. En aquest últim cas, l’afectat està exhibint l’estratègia de negació, però en realitat la base és que no es deixa fluir aquesta ansietat o por fugint o evitant tot el que tingui a veure amb el problema.

Podem concloure dient que les actituds davant el càncer o qualsevol malaltia crònica són idiosincràtiques. És molt important aprendre a reconèixer la negació dels pacients que tractem ja que a vegades no és òbvia i com hem vist, es pot presentar de formes diverses o intermitents i canviants. Cal aprendre a respectar la individualitat dels malalts ja que són éssers humans amb una malaltia, no persones que han de complir cap criteri ni expectativa i menys des del punt de vista psicològic. Hem acompanyar el malalt en el seu propi procés, sense imposar actituds.

BIBLIOGRAFIA

(1) Kübler-Ross E. Sobre la mort i els moribunds: Grijalbo; 2000.

(2) Trull TJ, Phares JE. Psicologia Clínica. 6th ed. Mèxic, D.F.: Thomson; 2.003.

(3) Estapé T. Disfuncions sexuals en el pacient amb càncer. Revista de psicologia Universitas Tarraconensis. 2003; 25 (1-2: 152-162).

(4) Burton M, Watson M. Counseling people with cancer. 1st ed. Chichester, England: John Wiley & sons; 1998.

(5) Watson M. Coping with cancer – what do we know (and why does it matter)? European Journal of Cancer Supplements. 2.003 September; 1 (5).

(6) Estapé T, Estapé J, Sòria-Pastor S, Díez A. Ús d’Internet per avaluar el distrès psicològic en pacients amb càncer de mama. Psicooncologia. 2014 Desembre; 11 (2-3).

(7) Ehrenreich B. Somriu o mor. 1a. ed. Publicacions T, editor. Madrid: Turner Noema; 2012.

(8) Estapé J, Estapé T. 703 preguntes, 703 respostes: L’odissea del càncer de mama. 1st ed. Terrassa (Barcelona): Momentum; 2013.

(9) Estapé Madinabeitia T. Estudi de l’Evolució de la qualitat de vida en pacients diagnosticades de càncer de mama. 2004.

Autor: Dra. Tania Estapé, directora de Psicooncologia de la Fundació FEFOC. (testape@fefoc.org)

Il·lustració: Mercè Estapé