Tractament del Càncer de Pròstata i risc d’Alzheimer

El tractament hormonal (TH) del càncer de pròstata (CP) comporta l’augment del risc d’una sèrie de problemes secundaris: obesitat, diabetis, depressió, impotència, cardiopatia i hipertensió sanguínia.

D’altra banda, estudis recents han relacionat els nivells baixos de testosterona amb alteracions cognitives (del pensament) i de la memòria. Precisament els pacients amb Alzheimer tendeixen a tenir nivells de testosterona més baixos quan se’ls compara amb persones sense Alzheimer.

Atès que el TH comporta una dràstica disminució de la producció de testosterona, Nead KT Nead i col·laboradors de la University of Pennsylvania (UPenn) van revisar dades de 18.000 pacients amb CP, dels quals 2397 havien rebut TH. Van comparar a aquests amb pacients que no havien rebut TH però que eren similars en una sèrie de factors considerats.

Llavors van observar que els pacients que havien rebut TH eren significativament més proclius a desenvolupar Alzheimer en els anys següents a l’inici del TH. En concret, els pacients tractats amb TH tenien un 88% més de probabilitats de desenvolupar aquesta malaltia. També van detectar una relació dosi de TH i Alzheimer, ja que com més durava el TH més gran era la probabilitat de desenvolupar Alzheimer.

Si bé els investigadors no coneixen exactament la causa d’aquesta relació, sí que és conegut el fet que la testosterona protegeix les cèl·lules cerebrals, de manera que la disminució d’aquesta podria facilitar la degeneració cerebral. Altres estudis suggereixen que davant un nivell baix de testosterona es dispara la producció de beta amiloide, proteïna que es desenvolupa en el cervell de les persones amb la malaltia d’Alzheimer.

Mentre s’estudia més profundament aquesta relació patològica, convé recordar que el TH en càncer de pròstata, si bé és d’una gran eficàcia contra el tumor, comporta el risc d’efectes secundaris importants citats al principi, als quals cal afegir, probablement, el d’associar a malaltia d’Alzheimer.

Si bé el TH continuat s’acompanya d’un augment de supervivència de pacients amb CP, s’ha de valorar aquest benefici, comparat amb el TH discontinu (segons nivells de PSA) que, amb seguretat, proporciona menors quantitats d’hormones als pacients, a l’interrompre periòdicament .

És una qüestió delicada que futures investigacions ens aclariran i que són especialment importants en una època on, feliçment, l’esperança de vida de la població ha augmentat tant. Però convé no oblidar que quantitat de vida i qualitat de la mateixa són aspectes indissolubles.