El PSA davant el càncer de pròstata: solució o problema

El PSA (prostate specific antigen) està en crisi. Descobert en 1970 pel doctor Richard J. Ablin ha permès el diagnòstic precoç de molts càncers de pròstata però, en contrapartida, ha propiciat un excés de tractaments. El problema és que aquests tractaments produeixen de vegades més mal que perjudici, en forma d’infeccions, hemorràgies i de vegades impotència sexual. D’altra banda, el càncer de pròstata (CP) té moltes vegades una evolució tan indolent, tan lenta, que, en aquests casos, no comporta risc per a la vida de les persones. És un terrible dilema: ens han educat a tots que, en oncologia, la base de l’èxit rau en diagnòstic i tractament precoços. Així s’ha vist d’una manera fefaent en càncer de mama i en càncer del coll d’úter. Però, en ambdós casos, tenim tractaments efectius que no alteren tant la qualitat de vida. D’altra banda, es tracta de tumors no indolents, sinó de ràpida evolució cas de deixar-los a la seva sort. No com el CP, moltes vegades, repetim, indolent, no agressiu.

És per això que una línia important que s’estudia per intentar resoldre la qüestió és l’estratègia denominada en anglès “Wait and see”, o esperar i veure. Es tracta, abans de CPs sense símptomes, localitzats en la pròstata, no agressius i en persones majors de 65-70 anys, en lloc de tractar immediatament, esperar a veure l’evolució. Si el CP no avança (és a dir, no provoca símptomes) es controla al pacient i només es tracta en cas de progressió de la malaltia. Això té dos inconvenients: 1) Que és difícil viure sabent que un té un càncer i no l’hi s’extirpen immediatament i 2) Que obliga a un control periòdic visites i anàlisis), però, la compensació és evitar una intervenció que causa molts problemes.

El que s’ha abandonat és el PSA com a arma de cribratge o screening, és a dir, la seva utilització en homes sense CP, com es fa amb la mamografia en dones. No es considera ni rendible (en termes de salut) ni efectiu.

Però llavors, si no hi ha campanyes de screening, ¿a qui vam indicar que es faci un PSA? És dceir, davant d’un home sa en concret: ¿se li recomana o no que es faci un PSA periódicol?

El nostre punt de vista és el següent:

1. El metge indicat és el metge general, el que deia abans el de capçalera, que coneix millor que l’especialista totes les circumstàncies que concorren en cada persona. Té una visió general, d’aquí la denominació de metge general o generalista.
2. El generalista ha d’explicar els avantatges i inconvenients, en cada cas, de realitzar un PSA. Per exemple, si la persona en concret té antecedents familiars de CP, és un candidat claríssim al PSA, ja que el seu risc de patir CP és més gran que el de la població sense aquest antecedent.
3. Si la persona no té antecedents de CP, el metge general valora que és el millor per a aquest home en concret. Està molt ansiós per si té CP? Prefereix fer-se el PSA amb les seves conseqüències ja conegudes? Per contra, no està molt preocupat i no desitja fer-se l’anàlisi.
4. En cas que el metge cregui objectivament que el millor per a aquest pacient és practicar-se el PSA, i el malalt ho accepta, es fa. Si el resultat és normal, en tot cas pot o no planificar una anàlisi anual.
5. Si el resultat està per sobre de 4 ng / ml de PSA, el millor és repetir l’anàlisi passat dos o tres mesos i veure si persisteix o no l’augment.
6. Si l’augment no persisteix, pot programar un PSA per d’aquí un any.
7. Si l’augment persisteix o augmenta s’ha de remetre a la persona a un hospital on treballen, això és el més important, amb Comitès de Tumors, on concorrin juntament amb l’uròleg, l’oncòleg mèdic, l’oncòleg radioterapeuta, el patòleg i amb possible participació del propi metge general.
8. No s’ha de deixar la decisió terapèutica en CP a un sol especialista sinó al conjunt de tots aquells que posseeixen teràpies efectives i que participaran en el curs de la malaltia, cas de confirmar el diagnòstic. En efecte, cal buscar les decisions colegidas, participatives. Fugir d’un sol metge que decideix el diagnòstic i el tractament. L’Oncologia és essencialment multidisciplinar, no unidisciplinar. Fugim dels metges “oasi”, aquells que creuen saber-ho tot d’alguna cosa o de tot i que, per tant, no necessiten el concurs d’altres especialistes. I lluitem pro reivindicar la figura del metge general.

Hem apuntat dos temes relatius al PSA, l’estratègia del “Wait and see” o “Esperar i veure” i les actituds de l’home sa davant el PSA. És un tema complex que dóna per a molt i al tornarem reiteradament.